En el següent article trobareu informació sobre el sucre i també algunes de les conseqüències negatives lligades al seu consum. Un aliment que alguns fins i tot el qualifiquen de verí.
El sucre
Un verí molt dolç
En els darrers segles el consum de sucre ha experimentat un
fort creixement. A partir del segle XVIII es va convertir en un aliment molt
popular i el seu mercat va anar augmentant. Avui en dia trobem un gran nombre
de productes als supermercats amb el sucre a la llista d’ingredients i aquest
també s’ha convertit en un producte d’ús domèstic habitual.
El component principal del sucre és la sacarosa.
La sacarosa és un disacàrid, un hidrat de carboni d’absorció ràpida. Quan es
consumeix sucre, mitjançant el procés digestiu, el cos ha de separar la molècula
de sacarosa en els dos monosacàrids dels quals està formada la molècula:
glucosa i fructosa. Aquests monosacàrids són absorbits pel budell i
posteriorment es dirigeixen a la sang. Un cop allà i gràcies a l’hormona
insulina que segrega el pàncrees, els monosacàrids aniran a les diferents cèl·lules
del cos, per tal de proporcionar energia, ja que aquesta és la funció principal
dels hidrats de carboni.
El sucre cada vegada està més present a les nostres vides, mentre
que els nostres avantpassats en feien un consum esporàdic. Aquesta invasió del sucre a la nostra alimentació comporta
unes conseqüències per la salut que val la pena parar-hi atenció:
- Càries
dental
Avui en dia tothom associa el consum de sucre a
la càries dental, i és que el sucre serveix d’aliment als bacteris que es
troben a la boca i que produeixen la càries. Els bacteris fermenten el sucre
que queda a la boca i produeixen àcid làctic. Aquest àcid disminueix el pH de
la boca i quan el pH esdevé molt àcid destrueix l’esmalt de les dents, perdent
cada vegada més la seva protecció i podent deteriorar la totalitat de la peça
dental afectada.
- Obesitat
També és habitual associar el consum de sucre a
l’obesitat. El sucre és un hidrat de carboni i els hidrats proporcionen energia
al cos. El més saludable és anar aportant al cos l’energia que necessita de
mica en mica, realitzant diferents ingestes al llarg del dia. Ara bé, si
s’ingereix més quantitat d’energia de la que el cos necessita en cada moment,
aquesta s’emmagatzema en forma de greix. El cos transforma l’excés de sucre en
greix i aquest passa a formar part de la gran reserva energètica del cos, el
teixit adipós.
- Diabetis
Una altra conseqüència
per la salut, sovint fruit del consum excessiu de sucres és la diabetis,
concretament la diabetis tipus II. Com hem comentat anteriorment, un cop el
sucre ha arribat a la sang, cal l’acció de l’hormona insulina, per tal que
aquest sucre es dirigeixi a les cèl·lules. Ara bé, si els nivells de sucre en sang
són molt elevats, és possible que el pàncrees no pugui segregar suficient
insulina per acompanyar el sucre a les cèl·lules i així disminuir-ne els
nivells en sang, o bé que hi hagi una resistència a la insulina, és a dir que
el cos no reconegui a la pròpia insulina. Un excés de sucre acaba esgotant el pàncrees.
Si els nivells de sucre en sang es mantenen elevats durant molt de temps, la
salut se’n veurà compromesa.
- Acidificació
de l’organisme
L’acidificació de l’organisme pot donar lloc a
algunes malalties molt freqüents avui en dia, com per exemple l’osteoporosi. El
sucre i especialment el sucre blanc refinat és un producte acidificant. Quan la
sang esdevé massa àcida, recorre als minerals del cos per tal de compensar-se,
però en aquest procés es produeix una desmineralització de l’organisme. El
calci és un dels minerals que es veu afectat per aquesta compensació. Així que
per molt calci que s’ingereixi, si a la vegada el consum de sucres és molt
elevat, com que aquests acidifiquen la sang, progressivament s’anirà perdent
calci dels ossos. El sucre no és l’únic aliment que acidifica, també ho fan les
proteïnes. Per això una dieta rica en sucres i proteïnes pot provocar
descalcificació òssia.
- Hiperactivitat
El diagnòstic d’hiperactivitat va en augment any
rere any entre la població infantil. Se sap que el consum de sucre pot
contribuir a la hiperactivitat. El sucre conté principalment sacarosa, que és
un hidrat de carboni d’absorció ràpida, el qual passa ràpidament a la sang produint
una hiperglucèmia, una pujada de sucre en sang. En la fase d’hiperglucèmia
apareixen símptomes com l’excitació, la inquietud, el nerviosisme…, mentre que
en la fase posterior d’hipoglucèmia (baixada de sucre en sang) baixa el
rendiment intel·lectual, l’atenció i es genera una sensació d’ansietat. El
sucre està present en molts aliments de consum habitual, com per exemple
refrescos, sucs, brioixeria, galetes, llaminadures… En general és recomanable
que tothom realitzi un baix consum d’aquests aliments, però en casos de nens
hiperactius, milloren espectacularment al disminuir la ingesta de sucres.
Hi ha qui pot pensar que a l’excloure el sucre
de l’alimentació es perd el punt dolç de la vida, però el sucre no és l’únic
aliment dolç. Hi ha molts aliments que en la seva pròpia constitució aporten un
sabor dolç important quan es cuinen lentament, com per exemple la pastanaga, la
carbassa, la ceba, el moniato, etc. Cal consumir habitualment aquests aliments
que proporcionen sabor dolç, perquè això farà que es tingui menys necessitat de
consumir sucre. I és que el sucre crea dependència: com més sucre s’ingereix, més
sucre es vol ingerir. Quan s’elimina el sucre de la dieta, el cos deixa de
demanar sucre.
De sucre hi ha bàsicament el blanc i el moreno.
El blanc és un sucre refinat, el qual ha perdut pràcticament la totalitat de
les seves vitamines i minerals. En canvi, el sucre moreno natural és un sucre
amb un elevat contingut en minerals, però amb exactament les mateixes
quilocalories que el sucre blanc. S’ha de dir però, que la majoria de sucre
moreno que es pot adquirir en qualsevol comerç no és sucre moreno natural, sinó
que es tracta de sucre blanc, al qual li han afegit melassa de canya, que li
proporciona el característic color marró, però a nivell de salut és igual de
calòric i nociu que el sucre blanc refinat.
A l’hora d’endolcir un aliment existeixen altres
productes que també aporten un sabor dolç i que no són tant nocius com el
sucre. N’hi ha de calòrics com el sucre, però més naturals, com per exemple la
mel, les melasses de cereals, el xarop d’auró o el d’atzavara. També hi ha la
fructosa, que és el sucre de la fruita, la qual endolceix més que el sucre, per
això se’n necessita menys quantitat i a la vegada té un índex glucèmic més baix
que el sucre, per la qual cosa s’absorbeix més lentament. A part d’aquests
productes també existeixen edulcorants, els quals proporcionen sabor dolç, però
sense aportar quilocalories ni pujada de sucre en sang. La majoria
d’edulcorants són d’origen químic, com per exemple la sacarina o l’aspartam,
però s’ha demostrat que el seu consum també té efectes perjudicials per la
salut. També existeix algun edulcorant d’origen natural com per exemple l’estèvia,
més recomanable que els anteriors. De totes maneres és important acostumar-se
al sabor natural dels aliments, ja que molts d’ells ja tenen un sabor dolç, però
si durant molt de temps el camuflem amb sucre, al final ja no el sabem
distingir.
Fugiu del sucre i aporteu dolçor natural a
l’alimentació!
